“La estupidesa és una malaltia extraordinària.
No és el malalt qui la pateix: són els altres”.
Voltaire

Hi ha moments de l’any que s’acarnissen amb nosaltres sense cap mena de mirament, que sembla que hagin arribat senzillament per posar el dit a qualsevol d’alguna de les nafres que les escletxes de la nostra armadura s’esforcen en ensenyar i, en el meu cas, he de reconèixer que el gener m’és sovint un d’aquests períodes on m’assalten amb  ferotgia pors, dubtes i contradiccions. No sé si són danys col·laterals del “blue monday” o la famosa “cuesta de enero”, però el fet és que la represa després de festes acostuma a desplaure’m malgrat ser dels que sempre intenta veure-hi el got mig ple.
Tampoc vull ser jo qui ara em posi a teoritzar perquè el primer mes del calendari és un mes tradicionalment “ingrat” i menys després d’aquest gener de pandèmia, però tinc l’amarga sensació que no porto 30 dies d’any i aquest 2021 ja s’hi està lluïnt. I vaja, val la pena reconèixer, que més que el pobre 2021, qui s’hi està lluïnt és l’espècie humana que precisament hi ha dies que sembla (semblem!) obsecada en superar-se en el noble art de fer el ridícul i més concretament la classe política en general.
He de reconèixer que la gestió política de tot aquest gran empantanagament en el que ja fa un any que vivim em costa una mica d’entendre a tots els nivell. I més, ara que després del sotrac inicial, ansiem veure tots la llum al final del túnel com qui anhela una glopada d’aire. I res, en aquest brillant exercici de superar-se cada cop més en mostrar mediocritat, ens tocarà anar a votar com si res. Que no puc anar a veure a la meva mare al poble del costat i resulta que m’hauré de veure amb tot el poble...  De veritat que cal tractar a la població, en general, amb aquest còctel de manca d’empatia, egoisme i, bàsicament, com si fóssim imbècils?
L’any 1988, Carlo Maria Cipolla va desenvolupar el que es coneix com la teoria de l’estupidesa. En ella, aquest economista i historiador establia quatre categories fonamentals de persones segons els beneficis i perjudicis individuals i col·lectius que provocaven les seves accions. Una d’aquestes categories era definida com “els estúpids”, persones que les seves accions perjudiquen tant els altres com a ells mateixos. Així doncs, quantes vegades hem sentit que qui prenia les decisions en la gestió d’aquesta pandèmia actuava de manera que allò que ens deia no beneficiava ni tant sols a ell mateix perquè enmig d’una situació d’emergència sanitària la primera cosa per la que s’hauria de vetllar és la salut pública (la de tots) i punt? Almenys jo, moltes.
Siusplau, una mica més de decència, generositat i intel·ligència.
   
Jordi Ginesta / Twitter: @JordiGinesta