Guillem Rovirosa, home de fortes conviccions cristianes, va lliurar la seva vida per la causa de la fe i dels treballadors. Era als voltants de 1959 quan un servidor, en l’edat d’infant de 10 anys, s’assabenta amb admiració de la seva existència. Va ser en una d’aquelles tantes tertúlies, clandestines on els pensaments expressats en veu alta a casa, per adults calen fondo en la jovenalla que escolta encuriosida.

No seria de més grandet, altra vegada, arran de la seva mort, i encara plena dictadura franquista, i en l’espai d’un cristianisme compromès amb les persones, que sobrevivia en les catacumbes, es tornaria rememorar el seu nom i la seva obra. Avui el seu missatge que encara és d’una rabiosa actualitat haa esdevingut tot un referent per la memòria històrica. Un referent, de sindicalista compromès que no pot caure en l’oblit, per a les noves generacions; tan de cristians com no.

Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1898, morí el 1964. Visqué la joventut dins un ateisme acèrrim, fins que es convertí al catolicisme. Passà la guerra civil del 36 a Madrid, a la zona republicana, on fou malmirat i ho seria també després de la guerra pel franquisme, pels seus plantejaments socials i de compromís.

Creà el 1946 a Madrid l’HOAC, Hermandad Obrera de acción Católica, ─a les espanyes ─, amb l’aval de Pius XII; a Catalunya s’anomenaria GOAC: Germandat Obrera d’acció Catòlica. L’objectiu era d’impulsar un moviment obrer apostòlic d’adults dintre de l’Acció Catòlica. Tot passava en una Espanya de la postguerra, on les cicatrius encara eren ben vives, enmig d’una repressió política sense pal·liatius i d’una jerarquia eclesiàstica, que a causa d’una tremenda persecució religiosa durant la guerra civil, es lliurava als vencedors.

La seva activitat apostòlica fou atacada pel règim franquista, ja que en resultà el seu enemic, perquè feia una anàlisi radical de la realitat social i de les seves injustícies, a la llum de l’evangeli, més enllà de tota retòrica capitalista o comunista. Això portava al compromís d’haver d’aplicar una acció decidida en el món concret de cadascú.

La finalitat de l’H.O.A.C era fer una acció comunitària, lluny de ser partit, sindicat, ni organització purament espiritualista i menys per a classes benestants com podria ser l’Opus Dei. Pretenia formar cristians amb consciència de classe. Per això va crear el manifest ideològic que ell en deia el “comunitarisme”, és a dir, que tota acció passa per ser viscuda en comunitat. I professava des de la base evangèlica, que en cas de necessitat els béns havien de ser comuns. Ell concebia amb aquestes paraules una nova societat: “Ni el sistema capitalista de viure de lloguer, ni el comunisme de viure en una caserna tan gran com el país, són compatibles amb la possibilitat que les famílies puguin formar comunitats humanes”.

Molts membres de l’HOAC i altres organitzacions socials fundaren el sindicat Comissions Obreres l’any 1960. Entre els militants hi havia molts cristians que s’hi comprometeren.

Visqué els últims anys de la seva vida a Montserrat. La seva obra fou reconeguda internacionalment, perquè en deixà un bon testimoni, gràcies al seu tarannà obert i dialogant. L’Abat Escarré, el bisbe Pont i Gol, Pere Casaldàliga, Ballarín,... en deixaren constància de la seva fidelitat evangèlica vers els obrers. Una personalitat del món del treball per a la memòria col·lectiva, com a model de persona, compromesa tant amb el país com amb la justícia social.

Jaume Campàs i Fornols, Escriptor i historiador