Aquests dies de coronavirus la societat s’ha vist obligada a una aturada forçosa; allò que semblava impossible, ha succeït. Però quin preu ha calgut per fer l’aturada? Al preu d’una pandèmia a escala mundial amb la pèrdua inexorable d’éssers estimats. Malgrat aquesta circumstància dolorosa, hi ha hagut veus alternatives positives i plenes d’esperança.
En plena Quaresma cristiana, els humanistes assenyalen que aquesta crisi ens ha portat a una espècie de “quaresma secular”, ja que ens fa concentrar en els valors essencials, com la vida, l’amor i la solidaritat. I a la vegada ens obliga a relativitzar moltes coses que fins ara ens pensàvem que eren indispensables i, davant de la realitat viscuda, ja veiem que no ho són. En ple confinament casolà, en no poder sortir al carrer, comencem a valorar la realitat de la vida familiar. Ens sentim més interdependents, tots depenem de tots, som més vulnerables i ens necessitem els uns als altres, estem interconnectats globalment.
Ara que ens hem vist obligats a aquesta nova situació —com diria algú— mirem de fer de la necessitat una virtut. I pensem de quina manera es pot viure amb menys, buscar el silenci, el decreixement a favor del medi ambient. Saber veure en les dificultats una nova manera d’aprendre a viure. Ara és un bon moment d’analitzar la nostra vida. Una qualitat que el cristianisme té com a norma de vida. No estaria malament que la societat secular, també en fes un bon ús.
Buscar en la meditació, durant una estona al dia, pot ajudar a retrobar-nos a nosaltres mateixos, mentre duri la reclusió. I a la vegada, mirar de no pensar tant amb les dificultats i amb el Covi-19, ja que pot ser esgotador i de ben segur no ens portarà enlloc.
La Quaresma cristiana és una fita per al creient que marca la preparació del cos i l’esperit durant quaranta dies, fent dejunis, meditació i pregària, per culminar amb l’alegria de la Pasqua. Per a la societat secularitzada, a temps futur, la reflexió viscuda una vegada ens hagi passat la pandèmia, hauria de servir també per a millorar la vida.
S’espera un canvi de paradigma substancial; no tan sols econòmic i social, sinó filosòfic i espiritual en la societat, i també en el món religiós. Perquè caldrà veure realment quin significat se n’ha de treure després d’haver viscut tanta penúria pandèmica. Com diria un humanista cristià: aquesta quaresma secular —i per descomptat la Quaresma cristiana viscuda amb reclusió— ens portarà clarament cap al goig de la vida, solidària, austera i respectuosa amb la natura. Una vida humil i sòbria que és la condició per garantir la vida plena. Una bona manera cristiana per celebrar la Pasqua de Resurrecció. Hem de mirar de no perdre’n l’oportunitat.