“El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai».
Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi.
Era la meva manera de resistir”.

Neus Català (1915 – 2019)

Als seus ulls vaig veure-hi la nit més freda, la llum tènue d’un mòdul hòrrid, els matins lluitant contra la intempèrie i, malgrat tot, la dignitat invencible i vida i més vida que brollava com l’aigua que es fa pas entre les roques més aspres. Ulleres fosques, cabells blancs i una aparent fragilitat que no feia més que amagar, rere 91 anys d’edat, la fortalesa més gran que he vist mai en una persona. Dona, prioratina i referent individual i col·lectiu indiscutible, aquell 13 d’octubre de l’any 2007, Neus Català va visitar l’Ateneu de Balenyà per combatre el feixisme, l’odi i la desmemòria amb convicció i pedagogia i explicant com va sobreviure a un dels camps de l’horror nazis:  Ravensbrück.
Tinc aquella tarda cosida com el més inesborrable dels records. Personalment, eren dies d’adolescència fervent (primer any de carrera) i, quan dic adolescència, ja sabeu que parlo d’aquell temps on les hormones et fan creure que qualsevol dels teus minsos problemes quotidians és el pitjor que t’arribarà a passar a la vida, dies on converteixes petits entrebancs en grans drames de tragicomèdia i on els amors i els desamors semblen donar-te argument per escriure el guió d’una tele-novel·la d’aquelles d’”havent dinat”. Tanmateix, i en el meu cas, l’adolescència també va ser una etapa d’ebullició ideològica i cultural, de fer-me preguntes i dubtar una mica de tot (això em sembla que no ho he perdut) i, per aquest motiu, l’experiència em va sobrepassar: cada frase de la Neus era un cop de puny a la boca de l’estómac.
Neus Català és, sense cap mena de dubte, una de les figures més rellevants que ha donat Catalunya al llarg dels segles XX i XXI. Si més no, probablement una de les més coratjoses i inspiradores. Filla de classe treballadora, va submergir-se ràpidament en política gràcies a les converses que es respiraven a la barberia del seu pare i les dures jornades del cultiu de la vinya i olivera als bancals del Priorat. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i després de demostrar el seu carisma desbordant com a membre de les joventuts del PSUC, va posar-se al capdavant d’una de les moltes colònies de nenes i nens orfes per culpa del conflicte, a Pineda de Mar, i no els abandonà fins que la forçosa retirada republicana l’obligà a fer les maletes acompanyant a tot aquella colla d’infants (180 en total) fins la frontera vetllant per elles i ells en tot moment.
A partir d’aquí, cru exili i repressió incessable. Ajudant als maquis i la “ressistance”, Neus Català va ser delatada, arrestada per la policia francesa al servei de Hitler, deportada al Camp de Concentració de Ravensbrück, exprés per presoneres, i posteriorment a Flossenbürg vivint en ambdós camps el pitjor dels malsons, sent humiliada i torturada pel sol fet de ser dona, roja i republicana. “Vull veure-ho tot. Veure per poder-ho explicar. Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure. Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort” – deia. I així ho va fer. La seva vida, marcada per sempre més, va ser una lluita constant per la memòria, la dignitat i contra l’oblit.
I malauradament, aquest passat dilluns 13 d’Abril d’un excepcional any 2020 en el que quasi bé ja hem conviscut més temps amb la imperiosa necessitat d’estar tancats a casa que amb la llibertat de sortir al carrer, va fer 1 any que a l’edat de 103 anys i amb terra dels Guiaments a las sabates, Neus Català ens va deixar. I jo, recordant aquella tarda impagable a l’Ateneu de Balenyà, vaig pensar que algú com ella, que va viure el confinament més “refotut”, cruel i maleït dels confinaments, segueix sent més que mai un d’aquells referents imprescindibles que, exemple de resistència i resiliència, en moments foscos com els que estem vivint s’erigeixen davant nostre com un far.
Gràcies Neus.
Gràcies, de tot cor.
                               
                      Twitter: @JordiGinesta