“... i per pàtria vull amics,
per bandera, roba estesa
que dirà: aquí avui visc”.

Santalegria – La Troba Kung Fú

Quan em van demanar un nom per aquesta secció, ara ja fa més d’un any, vaig decidir anomenar-la: “Des del balcó” (tal com podeu comprovar si aixequeu la vista fins a la capçalera d’aquest full). Lluny del debat de si és escaient o no, per mi té un significat molt especial per allò que representen, precisament, els balcons de casa meva. I m’explicaré.

Els que em coneixeu sabeu bé que visc en un enclavament prou característic del nostre poble, una cruïlla de camins freqüentada tan si bades carrer Collsuspina avall com si t’arribes al Socós a comprar les quatre coses que et falten per omplir l’armari. Els balcons de casa, sempre a l’esguard d’un Puigsagordi que tant els mima com els hi fot el sol, són fidels espectadors del bullici que tants cops pren els carrers del centre de Centelles. Des del xarrabascat amable dels diumenges de mercat o el degoteig d’alumnes que fan via cap a escola  fins a la remor llunyana de les converses d’amor i de guerra adolescents que es gesten al Passeig qualsevol tarda de sol i cafè amb llet.

Així, quan vaig decidir escriure mensualment a El Portal (aprofito per donar-los les gràcies per voler acollir les meves dèries), vaig pensar que fer referència als balcons de casa era una bona manera d’explicar metafòricament des d’on sovint observo el tràfec del poble. I vaja, si una cosa tenen els balcons i els terrats del nostre país en general (a més de ser sovint un florit i inexpugnable baluard del caràcter mediterrani de la nostra gent), és que sovint s’erigeixen com un petit estendard dels anhels, reivindicacions i esperances de cadascú.

En tot cas, mai hauria dit, però, que el significat d’aquest “des del balcó” prendria la  trista i macabra literalitat que està agafant en aquests dies feixucs de confinament que ens ha tocat viure i és que, realment, són els balcons l’únic punt de la casa on poder respirar l’alenada d’aire fresc que m’ajuda a oxigenar les idees i amarar-me la pell d’una mica de sol que, per coses de la vida, no és que precisament vagi sobrat de Vitamina D.  

I sí, des dels balcons segueixo observant, com sempre, però ara no hi ha diumenges de mercat, ni nens que van a escola, ni tràfec, ni gent que bada, ni converses adolescents al Passeig. Davant meu, l’aura fantasmagòrica que sembla haver pres cada racó del nostre present ha inundat també tots els espais que ens fan ser poble per demostrar-nos que, ara mateix, queda més clar que mai que sense persones no hi ha poble possible.

I malgrat tot, quan tot això passi (perquè passarà!), tornarem a florir com els balcons i, com cantaven els enyorats Obrint Pas: “amb un somriure als llavis i amb el foc sota el pit: SEGUIREM”.  

Coratge, ànims i, sobretot...

CUIDEM-NOS.  En 1a persona i en plural.

                      Twitter: @JordiGinesta