«Hi ha qui diu que fem cançó denúncia.
Això deu ser perquè n’hi ha d’altres
que fan cançó renúncia”.
                                         Feliu Ventura

Vaig escriure les primeres ratlles d’aquest article el 4 de febrer, justament el dia que l’admirat i enyorat Ovidi Montllor hauria fet 78 anys en un 2020 que ha començat bombardejant-nos amb grans dosis d’un vertigen al qual aquest món d’avui en dia ja ens té acostumats, acariciant-nos amb una mà i bufetejant-nos amb l’altra. O potser bufetejant-nos amb totes dues, qui sap, a base de borrasques destructives provocades per un canvi climàtic imparable que ens estem guanyant a pols, pors a pandèmies d’abast mundial alimentades pel sensacionalisme informatiu o oblits col·lectius imperdonables com el de, per exemple, els 80.000 refugiats que segueixen abandonats a Grècia a l’espera que aquesta falsa Europa dels valors es digni a acollir-los. A més, si a tot això hi sumem, per exemple, les ja més de 1200 nits que porten a presó els nois d’Altsasu o les quasi nou-centes que els “Jordis” dormen lluny de les seves famílies juntament amb la resta de presos i preses polítiques, el còctel que n’obtenim és dels que fa feredat.
Sense tenir-ne prou amb aquesta mena de naufragi col·lectiu, he de confessar que aquest primer trimestre del 2020 també m’ha sigut, individualment, a nivell físic i emocional, una muntanya russa que faria furor en qualsevol parc d’atraccions d’èxit i és que, a part de tornar a la feina i a la rutina mandrosa després d’un preciós permís de paternitat (sempre massa curt i sempre massa poc reivindicat) pel naixement del petit de casa, la meva esquena ha començat a donar senyals d’alerta i acusar els 3 anys de nits de dormir poc i descansar menys des de l’arribada del gran. De matins de cafè amb llet a matins de cafè amb “corre-i-fes-el-que-puguis”. En fi... “Amunt i crits!”, que dirien en terra del Vallès.
I enmig de la tempesta, llançant-me un flotador salvavides, el mateix Ovidi Montllor que el 4 de febrer n’hauria fet 78, va aparèixer-se’m set dies abans en forma de concert- homenatge al Casal Francesc Macià i és que, indubtablement, la nit del 25 de gener al teatre del nostre poble vam viure una vetllada lluminosa de cultura trinxera i vida plena gràcies als Ovidi25. Hi ha cançons que sempre em seran bàlsam, refugi i esperança i de l’Ovidi, en tinc sempre unes quantes guardades al meu kit de primers auxilis personal. Lletres escrites fa quaranta anys que cremen encara amb rabiosa actualitat i que punxen on cal punxar. Melodies abraçada que em transporten de dret al màstil virtuós de la guitarra de l’estimat i admirat Toti Soler i paraules que em curen i m’encenen a parts iguals.
Vaig arribar a casa, com aquell qui diu, taral·lejant encara les darreres notes del Va com va, amb l’emoció del nen que se’n va a dormir una nit de reis i més convençut que mai que, tot i ser un artista irrepetible, seguim necessitant “ovidis” perquè en una contextura com l’actual, la cultura és més que mai un aliment de primera necessitat mundial i la cançó protesta continua sent una barricada inexpugnable plena de gent que omple tant places com platees.
I l’Ovidi Montllor i Mengual, aquell obrer de la paraula fill d’una família humil i llibertària de la ciutat d’Alcoi que va rescatar-me per enèsima vegada la nit del 25 de gener al nostre poble, estic segur que seguirà vivint en cada gola que entoni les seves cançons fent-nos veure que el futur, per molt utòpic que sigui, és una successió infinita de presents on cada vers pot ser una arma imprescindible.
                                
                                                                                                 Twitter: @JordiGinesta