“Els nyus són capaços de detectar pluges
a cinquanta quilòmetres de distància.
Nosaltres, en canvi, vam necessitar
l’esclat de la tempesta damunt la pell
per pressentir que el bon temps se’ns acabava”.
                                  Mireia Calafell

Rainer Maria Rilke, poeta txec en llengua alemanya, diu en un passatge de la seva obra que “vivim sempre en comiat”. Una frase reveladora i encertada per definir la nostra condició d’ésser efímer, per descriure com la vida esdevé una riuada que s’emporta moments, paisatges, emocions i persones a les quals diem, constantment, adéu. Som en aquest món de pas.
Tanmateix, però, com a éssers en comiat que som, personalment penso que podríem estar molt més preparats per això de “dir adéu”... Tot i això, hi ha adéus als quals és impossible acostumar-se perquè colpeixen i s’acarnissen amb tanta crueltat i sorpresa com ho faria una punyalada per l’esquena. Aquesta és, si més no, la sensació amb la qual em vaig quedar després d’assabentar-me que en Carles, el nostre professor d’Educació Física durant els meravellosos anys a l’IES Pere Barnils, ens havia deixat en aquest novembre ja gèlid en tots els sentits i que, amb aquestes paraules, espero trobar-hi la calidesa necessària per fer-li un petit homenatge.
Ser mestre de secundària no és fàcil, al contrari. De fet, ser mestre (així en general) és una tasca d’una responsabilitat immensa. Des del meu punt de vista hi ha mestres de molts tipus, però els bons mestres no són els que pensen únicament en el procés de formació dels seus alumnes, perquè la veritable educació no només forma sinó que, també, transforma (i en el pitjor dels casos deforma). Els bons mestres, doncs, transformen i en Carles va ser, sens dubte, un mestre transformador que va deixar una empremta molt gran en alumnes com els de la meva generació. Aquest fet el demostra, per exemple, com de ràpidament va escampar-se la notícia del seu traspàs per tots els grups de Whats App que comparteixo amb molts amics que encara conservo de l’etapa a l’institut, temps on l’adolescència et converteix en una espècie de nàufrag perdut en un mar ferotge de dubtes, contradiccions, canvis i acné i, és aquí, on un bon mestre resulta un far imprescindible. Ell, en Carles, va ser un d’aquests: empàtic, apassionat i implicat en qualsevol batalla de pubertat contra un mateix i que, a més de transformar, demostrava dia rere dia com un mestre ha de ser, indefectiblement, una bona persona. Estic segur que l’institut el trobarà a faltar.
I si l’ésser humà és passatger en aquest món, també, per sort o per desgràcia, ho és el dol que ens provoca una pèrdua. El dol és un hivern llarg que tard o d’hora passa, però el buit que queda, l’absència, és una companya fosca que arriba per quedar-se i que només se m’acudeix combatre amb l’herència, allò que qui se’n va ens deixa per sempre. En aquest cas, estic segur que quan parem al semàfor de l’institut, serem molts els que mirarem el pati i recordarem els partits de volei, el seu mític xandall, els testos de Cooper amb guants i bufanda i aquell “no us ho hauria de dir, però heu fet una gran classe” que sempre ens deixava caure amb trapelleria quan pràcticament ja sonava el timbre que ens enviava cap a dinar.

Gràcies per tot, Carles.
Que viure eternament en comiat no ens privi d’estar-te, per sempre, agraïts.

P.D: Una abraçada al claustre de l’IES Pere Barnils, família i amics.