Al poble que jo vull ...

“¿Qué tal si deliramos un ratito?”
     
   Eduardo Galeano

Un dels textos més recordats i lúcids del sempre enyorat Eduardo Galeano, cazador de palabras i referent imprescindible de la literatura iberoamericana, és una petita joia que porta per nom “Derecho al delirio”  on el brillant autor desgrana, una per una i amb contundent tendresa, totes les peticions que li fa a un futur món utòpic. Sempre ha sigut un d’aquells escrits que he guardat com qui guarda un vell retall de diari dins d’una carpeta, com el llibre que mai desterres de la tauleta de nit. Versos de capçalera, vaja.
Així doncs, aprofitant que en aquests últims mesos hem viscut immersos en un ball de propostes de futur pel nostre municipi, he decidit exercir (humilment i amb el permís del mestre Galeano) el meu propi dret a somniar el poble que voldria.
“I si fem volar coloms una estona?
Al poble que jo vull, ningú sotmetrà el paisatge a les necessitats humanes perquè tothom sabrà que no som més que l’ocell que sobrevola la carena o l’alzina que s’arrapa a les costeres del Puigsagordi. El paisatge ens defineix i no a l’inrevés.
Al poble que jo vull, viurem la sostenibilitat com a únic camí possible per no abandonar a les nostres filles i fills a un planeta-abocador. Farem de cada petit gest una petita victòria perquè les centellenques i centellencs tindrem ben clar que molta gent petita, en molts llocs petits, fent coses petites podem arribar a canviar el món. Cal reciclar més i millor.
Al poble que jo vull, estimarem allò que som perquè tindrem clar que en el que ens fa diferents (tradicions, paisatge, persones...) hi ha gran part de les nostres fortaleses. Que penjant un pi del revés o fent renéixer les bruixes cada febrer reivindiquem i celebrem l’orgull de ser d’on som, que som així i aquí.
Al poble que jo vull, tindrem memòria, perquè tenir memòria no hauria de voler dir únicament tenir un passat. Tenir memòria, recordar, no oblidar, són sempre el camí cap a un millor futur. Ser desmemoriat apaga la consciència.
Al poble que jo vull, vells palaus privats seran bells edificis públics plens de vida on no hi haurà ni comptes ni comtes que sotmetin a la població.
Al poble que jo vull, les institucions no s’erigiran com el motor del municipi perquè qui les gestioni tindrà clar que el poder no rau enlloc més que en les persones que l’habiten i fan bategar el teixit associatiu.  
Al poble que jo vull, els polítics no es reuniran amb les entitats únicament un cop cada quatre anys perquè seran conscients que les entitats són com un arbre de fruita dolça que cal regar sovint i amb vocació. Cal empoderar-les.
Al poble que jo vull, la participació no serà “una oportunitat” perquè qualsevol “oportunitat” és efímera. La participació serà quotidiana, real i efectiva.
Al poble que jo vull, la cultura no serà utilitzada com a eina electoralista perquè la cultura, en essència, ja és una opció política revolucionària de primer nivell que cal exercir diàriament.
Al poble que jo vull les nenes i nens podran accedir a l’educació artística independentment de la butxaca dels seus pares perquè l’educació musical i plàstica no tindrà preu com si fos un producte de supermercat.
Al poble que jo vull, les nostres filles tornaran a casa de nit tranquil•les no condicionades per l’absència de fanals, sinó per l’absència de masclistes hòrrids i fastigosos.
Al poble que jo vull, tothom entendrà que un rei negre pintat, miris com t’ho miris, és una pràctica anacrònica que discrimina a les persones racialitzades. Que no costa tant incloure a tothom, coi.
Al poble que jo vull, les persones no es faran grans sinó més sàvies i sempre tindran algú amb qui compartir aquesta saviesa.
Al poble que jo vull, tothom trobarà el camí de casa per molt tard que sigui perquè, en definitiva, tothom tindrà casa on tornar.
Al poble que jo vull, aquesta carta no serà quelcom excepcional perquè en els somnis i les contradiccions dels ciutadans hi bategaran sempre, malgrat tot, les nostres esperances.
Al poble que jo vull, i parafrasejant Galeano: "serem imperfectes perquè la perfecció seguirà sent sempre aquell avorrit privilegi dels déus”.