El triomf del municipalisme

 

El triomf del municipalisme

“No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen.
Baixa al carrer i participa...”.
Joan Fuster

Política. A moltes persones, i més amb els temps que corren, aquesta paraula els hi suposa una mandra i un esforç mental de dimensions tan o més grans que les de l’iceberg que va enfonsar el Titanic. La política sembla haver-nos saturat a nivells mai vistos i, només de veure el calendari de escomeses electorals que ens ve a sobre, es fa evident reconèixer que la tendència no canviarà. Agafem-nos fort.
I, ja em perdonareu, però la història no és nova. Si indaguem una mica i anem a l’arrel de tot plegat per tal de buscar-ne els “culpables”, podríem remuntar-nos perfectament a més de 3000 anys enrere quan a l’antiga Grècia van inventar el que popularment anomenem política: tot allò que feia referència a les polis, és a dir a les ciutats-estat en les que aleshores s’organitzaven les societats.  De fet, va ser un dels més il·lustres grecs de tots els temps, Aristòtil, qui va definir l’ésser humà com un “animal polític” referint-se així al fet de què l’home (i la dona) és, per naturalesa, l’únic animal que disposa del llenguatge i la raó com a eines que l’ajuden en l’art de conviure en societat i organitzar-se políticament. Així doncs, tot el que movia les ciutats, la vida civil dels seus ciutadans des de l’acció més petita a la més gran i sense una vinculació directe amb el poder, era considerada política.
Els anys i l’experiència, però, m’han portat a comprendre molt millor tot això que aquí us intento explicar. Sense anar més lluny, quan era petit, a casa meva em feien participar d’absolutament tots els esdeveniments que es feien al poble, des de sopars populars a revetlles de barri i, al final, sempre acabava per fer-me la mateixa pregunta: qui muntava tots aquells tinglados dels quals tenia la sort de gaudir i participar? La resposta era òbvia: la gent.
Tot això ha anat cosint-me a l’adn un amor apassionat cap a l’associacionisme. He crescut entre entitat i entitat, veient clarament com en un municipi el motor veritable són les persones i el teixit associatiu. Així doncs, si fem cas a l’orígen de la paraula política i ens deixem abraçar per la saviesa dels antics grecs, he comprovat clarament com, quasi sense adonar-m’en, he estat fent política municipal sense la necessitat de cedir tot el poder d’organització i participació a les institucions. En resum, he certificat que, si vols que passin coses, has de fer que passin coses.
És evident, per tant (i sent una mica aristotèlics), que la política és quelcom del que no podem fugir perquè així ho requereix la nostra condició d’animal social. Siguem-ne conscients. A més, així com el silenci del que decideix no dir res en una conversa també explica moltes coses, quedar-se a casa es converteix també i inevitablement en una gran acció política. No tenim escapatòria.
En conclusió, i ara que s’acosten eleccions municipals i vull el millor pel poble on visc, penso que el triomf veritable del municipalisme arribarà el dia que totes i tots, des dels ciutadans a les institucions, siguem plenament conscients que la política no és allò que es fa únicament des de l’ajuntament, sinó que podem exercir una acció política de primer nivell participant d’un grup de teatre, donant suport a un grup de joves, anant a donar sang o assistint a un concert al Casal Francesc Macià.

Com deia Joan Brossa: la gent no se n’adona del poder que té.
Empoderem-nos.

  Jordi Ginesta

“No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen.
Baixa al carrer i participa...”.
Joan Fuster

Política. A moltes persones, i més amb els temps que corren, aquesta paraula els hi suposa una mandra i un esforç mental de dimensions tan o més grans que les de l’iceberg que va enfonsar el Titanic. La política sembla haver-nos saturat a nivells mai vistos i, només de veure el calendari de escomeses electorals que ens ve a sobre, es fa evident reconèixer que la tendència no canviarà. Agafem-nos fort.
I, ja em perdonareu, però la història no és nova. Si indaguem una mica i anem a l’arrel de tot plegat per tal de buscar-ne els “culpables”, podríem remuntar-nos perfectament a més de 3000 anys enrere quan a l’antiga Grècia van inventar el que popularment anomenem política: tot allò que feia referència a les polis, és a dir a les ciutats-estat en les que aleshores s’organitzaven les societats.  De fet, va ser un dels més il·lustres grecs de tots els temps, Aristòtil, qui va definir l’ésser humà com un “animal polític” referint-se així al fet de què l’home (i la dona) és, per naturalesa, l’únic animal que disposa del llenguatge i la raó com a eines que l’ajuden en l’art de conviure en societat i organitzar-se políticament. Així doncs, tot el que movia les ciutats, la vida civil dels seus ciutadans des de l’acció més petita a la més gran i sense una vinculació directe amb el poder, era considerada política.
Els anys i l’experiència, però, m’han portat a comprendre molt millor tot això que aquí us intento explicar. Sense anar més lluny, quan era petit, a casa meva em feien participar d’absolutament tots els esdeveniments que es feien al poble, des de sopars populars a revetlles de barri i, al final, sempre acabava per fer-me la mateixa pregunta: qui muntava tots aquells tinglados dels quals tenia la sort de gaudir i participar? La resposta era òbvia: la gent.
Tot això ha anat cosint-me a l’adn un amor apassionat cap a l’associacionisme. He crescut entre entitat i entitat, veient clarament com en un municipi el motor veritable són les persones i el teixit associatiu. Així doncs, si fem cas a l’orígen de la paraula política i ens deixem abraçar per la saviesa dels antics grecs, he comprovat clarament com, quasi sense adonar-m’en, he estat fent política municipal sense la necessitat de cedir tot el poder d’organització i participació a les institucions. En resum, he certificat que, si vols que passin coses, has de fer que passin coses.
És evident, per tant (i sent una mica aristotèlics), que la política és quelcom del que no podem fugir perquè així ho requereix la nostra condició d’animal social. Siguem-ne conscients. A més, així com el silenci del que decideix no dir res en una conversa també explica moltes coses, quedar-se a casa es converteix també i inevitablement en una gran acció política. No tenim escapatòria.
En conclusió, i ara que s’acosten eleccions municipals i vull el millor pel poble on visc, penso que el triomf veritable del municipalisme arribarà el dia que totes i tots, des dels ciutadans a les institucions, siguem plenament conscients que la política no és allò que es fa únicament des de l’ajuntament, sinó que podem exercir una acció política de primer nivell participant d’un grup de teatre, donant suport a un grup de joves, anant a donar sang o assistint a un concert al Casal Francesc Macià.

Com deia Joan Brossa: la gent no se n’adona del poder que té.
Empoderem-nos.

  Jordi Ginesta