A la pista

 

El triomf del municipalisme

“No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen.
Baixa al carrer i participa...”.
Joan Fuster

Política. A moltes persones, i més amb els temps que corren, aquesta paraula els hi suposa una mandra i un esforç mental de dimensions tan o més grans que les de l’iceberg que va enfonsar el Titanic. La política sembla haver-nos saturat a nivells mai vistos i, només de veure el calendari de escomeses electorals que ens ve a sobre, es fa evident reconèixer que la tendència no canviarà. Agafem-nos fort.
I, ja em perdonareu, però la història no és nova. Si indaguem una mica i anem a l’arrel de tot plegat per tal de buscar-ne els “culpables”, podríem remuntar-nos perfectament a més de 3000 anys enrere quan a l’antiga Grècia van inventar el que popularment anomenem política: tot allò que feia referència a les polis, és a dir a les ciutats-estat en les que aleshores s’organitzaven les societats.  De fet, va ser un dels més il·lustres grecs de tots els temps, Aristòtil, qui va definir l’ésser humà com un “animal polític” referint-se així al fet de què l’home (i la dona) és, per naturalesa, l’únic animal que disposa del llenguatge i la raó com a eines que l’ajuden en l’art de conviure en societat i organitzar-se políticament. Així doncs, tot el que movia les ciutats, la vida civil dels seus ciutadans des de l’acció més petita a la més gran i sense una vinculació directe amb el poder, era considerada política.
Els anys i l’experiència, però, m’han portat a comprendre molt millor tot això que aquí us intento explicar. Sense anar més lluny, quan era petit, a casa meva em feien participar d’absolutament tots els esdeveniments que es feien al poble, des de sopars populars a revetlles de barri i, al final, sempre acabava per fer-me la mateixa pregunta: qui muntava tots aquells tinglados dels quals tenia la sort de gaudir i participar? La resposta era òbvia: la gent.
Tot això ha anat cosint-me a l’adn un amor apassionat cap a l’associacionisme. He crescut entre entitat i entitat, veient clarament com en un municipi el motor veritable són les persones i el teixit associatiu. Així doncs, si fem cas a l’orígen de la paraula política i ens deixem abraçar per la saviesa dels antics grecs, he comprovat clarament com, quasi sense adonar-m’en, he estat fent política municipal sense la necessitat de cedir tot el poder d’organització i participació a les institucions. En resum, he certificat que, si vols que passin coses, has de fer que passin coses.
És evident, per tant (i sent una mica aristotèlics), que la política és quelcom del que no podem fugir perquè així ho requereix la nostra condició d’animal social. Siguem-ne conscients. A més, així com el silenci del que decideix no dir res en una conversa també explica moltes coses, quedar-se a casa es converteix també i inevitablement en una gran acció política. No tenim escapatòria.
En conclusió, i ara que s’acosten eleccions municipals i vull el millor pel poble on visc, penso que el triomf veritable del municipalisme arribarà el dia que totes i tots, des dels ciutadans a les institucions, siguem plenament conscients que la política no és allò que es fa únicament des de l’ajuntament, sinó que podem exercir una acció política de primer nivell participant d’un grup de teatre, donant suport a un grup de joves, anant a donar sang o assistint a un concert al Casal Francesc Macià.

Com deia Joan Brossa: la gent no se n’adona del poder que té.
Empoderem-nos.

  Jordi Ginesta

“Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.”

Vicent Andrés Estellés

L’adolescència em va ser una etapa salvatge com totes les adolescències que es fan i es desfan. Com tantes i tants, puc reconèixer amb orgull que no m’he escapat ni dels dubtes, ni dels naufragis, ni dels anhels, ni les esperances. Dies d’amor i de guerra i matinades de tornar tard a casa. El meu cas concret, a més a més, lligat directament amb l’haver tingut un grup de música amb el qual vaig tenir la sort de recórrer els Països Catalans de revetlla en revetlla fent via per aquest petit país de carretera, tal i com el defineix l’admirat Feliu Ventura. Els músics som nòmades per vocació, què hi farem.
El fet és que, amb “vint-i-pocs” anys, em trobava immers en un projecte que sovint m’allunyava dels amics, del poble, la família i, en definitiva, d’aquella zona de confort on havia estat creixent des que em van fer arribar al món. Sovint, però, enmig del vertigen que tot això em suposava, de la lluita contra les il·lusions i  desil·lusions, tenia la necessitat imperiosa de buscar un oasi enmig de la tempesta, de retrobar-me amb les arrels i saber-me a casa. Per aquest motiu, vaig decidir començar a prendre’m un estrany medicament sense recepta mèdica: un cop de tant en tant agafava el cotxe i m’enfilava fins dalt del turó del Puigsagordi on, assegut a la punta del cingle, em deixava abrigar pel paisatge que s’extenia sota els meus peus com qui es deixa abraçar per la mare.
Els Hostalets, Centelles, el Roc de la Guàrdia, el Montseny, la Plana de Vic i els seus camps daurats... M’agradava reconèixer i esguardar cada un dels llocs que m’han omplert l’ànima en un moment o altre. Una vista que, des que era petit, ha canviat inevitablement i és que el paisatge, viu sempre a mercè de les diferents transformacions a les que per bé o per mal està exposat. Això fa que a mi, almenys, quan me’l toquen, em remouen un “no-sé-què” a dins meu al que em costa posar-hi paraules i, això exactament, és el que em va passar quan, un dia qualsevol, vaig passar per davant la Pista del Casal Francesc Macià i vaig veure sorprès (i amb la sensació de no haver-me’n acomiadat talment com si fós un amic que estimo) com havien començat les obres que la convertiran en un nou espai públic pel poble.
I què tenia aquella pista vella que em fes sentir aquell calfred que em va recórrer l’espinada? Doncs probablement res més que el fet de ser com una espècie d’antic bagul dels que saps que tens a les golfes i que, quan l’obres per casualitat, et regala una desena de fotografies empolsinades que et recorden que en molts moments has sigut feliç: nits de de Festa Major que no acabaven fins que es feia de dia, estones de cel acompanyat de bons amics, matinades sortint del teatre després d’assajos interminables i petons innocents amb gust de final de festa a l’ombra d’algun àlber. Som un recoi de trencaclosques.
L’adéu a “La Pista” me n’ha fet adonar que el paisatge, com la llengua, és un element clau en la construcció de la nostra identitat individual i col·lectiva. Sense paisatge no seríem el que som i sense identitat no som ningú. Jean Paul Sartre, pare de l’existencialisme francès i emblema del París del maig del 68, proclamava per aules i carrers quelcom que tots hauríem de tenir clar: “som el que fem”. Així doncs, avui, i gràcies a aquella petita pista que hi havia pujant carrer Anselm Clavé amunt camí del Passeig, puc afirmar que, si som el que fem, som també indubtablement els paisatges que ens han vist créixer.