El retronar del Sócos

 

El triomf del municipalisme

“No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen.
Baixa al carrer i participa...”.
Joan Fuster

Política. A moltes persones, i més amb els temps que corren, aquesta paraula els hi suposa una mandra i un esforç mental de dimensions tan o més grans que les de l’iceberg que va enfonsar el Titanic. La política sembla haver-nos saturat a nivells mai vistos i, només de veure el calendari de escomeses electorals que ens ve a sobre, es fa evident reconèixer que la tendència no canviarà. Agafem-nos fort.
I, ja em perdonareu, però la història no és nova. Si indaguem una mica i anem a l’arrel de tot plegat per tal de buscar-ne els “culpables”, podríem remuntar-nos perfectament a més de 3000 anys enrere quan a l’antiga Grècia van inventar el que popularment anomenem política: tot allò que feia referència a les polis, és a dir a les ciutats-estat en les que aleshores s’organitzaven les societats.  De fet, va ser un dels més il·lustres grecs de tots els temps, Aristòtil, qui va definir l’ésser humà com un “animal polític” referint-se així al fet de què l’home (i la dona) és, per naturalesa, l’únic animal que disposa del llenguatge i la raó com a eines que l’ajuden en l’art de conviure en societat i organitzar-se políticament. Així doncs, tot el que movia les ciutats, la vida civil dels seus ciutadans des de l’acció més petita a la més gran i sense una vinculació directe amb el poder, era considerada política.
Els anys i l’experiència, però, m’han portat a comprendre molt millor tot això que aquí us intento explicar. Sense anar més lluny, quan era petit, a casa meva em feien participar d’absolutament tots els esdeveniments que es feien al poble, des de sopars populars a revetlles de barri i, al final, sempre acabava per fer-me la mateixa pregunta: qui muntava tots aquells tinglados dels quals tenia la sort de gaudir i participar? La resposta era òbvia: la gent.
Tot això ha anat cosint-me a l’adn un amor apassionat cap a l’associacionisme. He crescut entre entitat i entitat, veient clarament com en un municipi el motor veritable són les persones i el teixit associatiu. Així doncs, si fem cas a l’orígen de la paraula política i ens deixem abraçar per la saviesa dels antics grecs, he comprovat clarament com, quasi sense adonar-m’en, he estat fent política municipal sense la necessitat de cedir tot el poder d’organització i participació a les institucions. En resum, he certificat que, si vols que passin coses, has de fer que passin coses.
És evident, per tant (i sent una mica aristotèlics), que la política és quelcom del que no podem fugir perquè així ho requereix la nostra condició d’animal social. Siguem-ne conscients. A més, així com el silenci del que decideix no dir res en una conversa també explica moltes coses, quedar-se a casa es converteix també i inevitablement en una gran acció política. No tenim escapatòria.
En conclusió, i ara que s’acosten eleccions municipals i vull el millor pel poble on visc, penso que el triomf veritable del municipalisme arribarà el dia que totes i tots, des dels ciutadans a les institucions, siguem plenament conscients que la política no és allò que es fa únicament des de l’ajuntament, sinó que podem exercir una acció política de primer nivell participant d’un grup de teatre, donant suport a un grup de joves, anant a donar sang o assistint a un concert al Casal Francesc Macià.

Com deia Joan Brossa: la gent no se n’adona del poder que té.
Empoderem-nos.

  Jordi Ginesta

“Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela”

            Joan Margarit

Encara amb el cor ferit, escric aquestes línies després d’haver dit adéu, a principis del passat gener, a la meva tieta estimada, la coneguda per molts com “la Lola de Can Granja”, i és que, sabent que dir adéu és quelcom al que mai m’acostumaré i que sempre tinc la sensació de no fer prou bé, m’agradaria que aquestes quatre ratlles mal comptades em servissin per fer-li un humil homenatge en una de les poques revistes que llegia des del petit menjador on feia bategar la vida i on ens acollia sempre amb la més càlida de les abraçades. I us dic “tieta”, sí, però us podria dir perfectament “àvia” perquè això és el que m’era i, com sabeu, l’amor d’una àvia és el més incondicional de tots els amors. Una de les imatges més nítides que tinc d’aquest “país de la infantesa” no tant llunyà que porto dins i que guardo com el cofre on reposa un antic tresor és, sense cap mena de dubte, la imatge de la tieta traient el cap tendrament pel balcó d’aquell segon pis del número 24 del Carrer Socós regalant-me, sempre, un somriure cada cop que em veia passar. Aquell balcó era una tribuna privilegiada d’absolutament tot: carnavals, caus de bruixes, tonis i festes diverses... I ella, sabent que la vida cultural d’un poble creix des de l’empenta de la seva gent i amb ganes de participar del que fes falta fins allà on la deixaven els maleïts genolls, mai perdia l’oportunitat de ser-ne una de les més fidels espectadores. I a mi, si voleu que us sigui sincer: m’encantava. Veure-la m’era casa.
Ara bé, com sabeu, no totes les festes del nostre poble permeten el privilegi d’abocar-se als balcons del Socós amb esma i alegria i és que, miris com t’ho miris, el 30 de desembre, dia de la nostra Festa del Pi,  fer-ho pot resultar una experiència certament traumàtica i, la tieta,  que esperava aquest dia amb delit, no tenia altra alternativa que gaudir de la seva festa escoltant el retronar del carrer Socós des del seu petit refugi, silenciosament, rere els vidres. Si tanco els ulls la puc veure escoltant el ressò esmorteït de les galejades asseguda a la seva butaqueta de sempre, arraulida sota la manta de sempre i esperant-nos, tal i com feia sempre, que tornéssim havent penjat el pi per tal d’oferir-nos aquell plat de macarrons que, tot i ser de sempre, ja ha passat a la història com una obra d’orfebreria culinària.
L’enyorarem, oh hi tant!. Bé, almenys jo, que sóc enyoradís de mena. Sóc així i no hi puc fer més, tot i que no ho visc de manera negativa perquè sé que l’enyorança i la nostàlgia poden ser un motor que alimenti la memòria camí de nous reptes. Tenir memòria és tenir clar d’on venim i, tenir clar d’on venim, és l’eina imprescindible per saber cap on volem anar. En la memòria, doncs, hi residirà sempre gran part de les nostres esperances i, en la mateixa memòria, hi viuran sempre persones excepcionals com la meva tieta que farà que el carrer Socós retroni eternament dins nostre.
Adéu i gràcies, tieta.
Per tu, seguirem.  

                     Jordi Ginesta