Ser feliç amb una fulla

“Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa que m’ho desvela”
                                       Joan Margarit
 
Sempre m’ha fet molta gràcia un dubte que tot sovint plantejava Oscar Wilde, un dels autors i protagonistes més destacats dels carrers grisos del Londres victorià: era la boira qui feia la gent seriosa o és la gent seriosa la que feia la boira? Certament, no cal viatjar gaire lluny per intentar armar-nos d’arguments per respondre aquesta pregunta. No tenim Big Ben, ni ponts sobre el Tàmesis ni, malauradament, la genialitat de Wilde, però el nostre clima, amb els seus defectes i les seves virtuts pot arribar a connectar-nos més del que ens pensem amb reflexions d’aquesta índole i, evidentment, amb la petita anècdota que em ve de gust compartir a les quatre ratlles mal comptades d’aquest article.
 Un matí més, fent equilibris amb els minuts i els segons, vaig sortir de casa atribolat, amb el cap tèrbol com el dia que ja des del llit intuïa rere els porticons de l’habitació. Efectivament hi havia boira i efectivament feia tard. Ni havia dormit, ni havia tingut la sort de descansar de la ferotge batalla contra la rutina diària, de la lluita contra l’etern vertigen que suposa el dia a dia i, sobretot, el nit a nit que, quan tens un fill d’un any i mig que no para de llevar-se, no és menys important. Vaig baixar les escales de tres en tres, mirant el rellotge del mòbil de reüll i pensant aquell ja típic “hòstia, Jordi... no n’aprendràs mai d’anar a l’hora”. Era dimarts i a fora, la tardor es manifestava salvatgement a cor què vols, amb aquell vestit gris i fred amb el que sembla que et vulgui recordar que, amb la mateixa mà que t’acaricia, et pot clavar una clatellada.
 El matí en sí, va ser del mateix color grisós del que cel seguia tenyit. Hi ha dies que, sense ni voler-ho, es compliquen de mala manera omplint-te de preocupacions innecessàries d’aquelles que fan més mandra que altra cosa i amb les que et sembla que la boira de fora travessa les finestres i s’escampa al teu voltant. Sortint de la feina,  amb la gana assaltant-me, vaig passar a buscar el meu fill (sí, el que no em deixa dormir) per l’Escola Bressol encara amb el cap atrapat en el reguitzell de maldecaps que em feien la punyeta i conduint pràcticament d’inèrcia.
Sempre que puc aparco al carrer Marquès de Peñaplata. M’agrada que el camí fins arribar a casa m’obligui a passar pel Passeig. El Passeig de Centelles sempre m’ha sigut un lloc especial, un refugi, aquella persona que està guapa vesteixi com es vesteixi. El motiu? Segurament res més que la quantitat de bones estones que hi he passat envoltat d’amics, la família del cor, dient ximpleries i celebrant la vida damunt de l’enrajolat blanc i vermell que llueix des de fa tants i tants anys. Passar 5 minuts pel Passeig em transporta per moments a estius que enyoro, em regala aquell glop de d’aigua fresca que tant bé es posa quan tens set.
I allà mateix, passant pel mateix Passeig on hi bateguen gran part dels meus dies bons, va ser on vaig fixar-me de cop hi volta com, en Jan, que amb prou feines sap dir res i amb res ho diu tot, m’ensenyava encuriosit una fulla de plataner seca que havia collit del terra amb un somriure que li arribava d’orella a orella i li dibuixava aquell clotet al bell mig de la galta dreta que indica, indefectiblement, que és feliç ara i aquí. Una fulla, una punyetera i alhora preciosa fulla de plataner. Que fàcil ser feliç amb una fulla... Que senzill viure bé amb poca cosa.
Vam encarar el darrer tram sense cap més preocupació que el mirar amb atenció aquella bonica fulla que els plataners del Passeig ens havien regalat i, efectivament, mirant al cel vaig veure clarament com la boira havia decidit anar-se’n, com nosaltres, cap a casa.