El retronar del Sócos

“Estimar és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que m’ho desvela”

            Joan Margarit

Encara amb el cor ferit, escric aquestes línies després d’haver dit adéu, a principis del passat gener, a la meva tieta estimada, la coneguda per molts com “la Lola de Can Granja”, i és que, sabent que dir adéu és quelcom al que mai m’acostumaré i que sempre tinc la sensació de no fer prou bé, m’agradaria que aquestes quatre ratlles mal comptades em servissin per fer-li un humil homenatge en una de les poques revistes que llegia des del petit menjador on feia bategar la vida i on ens acollia sempre amb la més càlida de les abraçades. I us dic “tieta”, sí, però us podria dir perfectament “àvia” perquè això és el que m’era i, com sabeu, l’amor d’una àvia és el més incondicional de tots els amors. Una de les imatges més nítides que tinc d’aquest “país de la infantesa” no tant llunyà que porto dins i que guardo com el cofre on reposa un antic tresor és, sense cap mena de dubte, la imatge de la tieta traient el cap tendrament pel balcó d’aquell segon pis del número 24 del Carrer Socós regalant-me, sempre, un somriure cada cop que em veia passar. Aquell balcó era una tribuna privilegiada d’absolutament tot: carnavals, caus de bruixes, tonis i festes diverses... I ella, sabent que la vida cultural d’un poble creix des de l’empenta de la seva gent i amb ganes de participar del que fes falta fins allà on la deixaven els maleïts genolls, mai perdia l’oportunitat de ser-ne una de les més fidels espectadores. I a mi, si voleu que us sigui sincer: m’encantava. Veure-la m’era casa.
Ara bé, com sabeu, no totes les festes del nostre poble permeten el privilegi d’abocar-se als balcons del Socós amb esma i alegria i és que, miris com t’ho miris, el 30 de desembre, dia de la nostra Festa del Pi,  fer-ho pot resultar una experiència certament traumàtica i, la tieta,  que esperava aquest dia amb delit, no tenia altra alternativa que gaudir de la seva festa escoltant el retronar del carrer Socós des del seu petit refugi, silenciosament, rere els vidres. Si tanco els ulls la puc veure escoltant el ressò esmorteït de les galejades asseguda a la seva butaqueta de sempre, arraulida sota la manta de sempre i esperant-nos, tal i com feia sempre, que tornéssim havent penjat el pi per tal d’oferir-nos aquell plat de macarrons que, tot i ser de sempre, ja ha passat a la història com una obra d’orfebreria culinària.
L’enyorarem, oh hi tant!. Bé, almenys jo, que sóc enyoradís de mena. Sóc així i no hi puc fer més, tot i que no ho visc de manera negativa perquè sé que l’enyorança i la nostàlgia poden ser un motor que alimenti la memòria camí de nous reptes. Tenir memòria és tenir clar d’on venim i, tenir clar d’on venim, és l’eina imprescindible per saber cap on volem anar. En la memòria, doncs, hi residirà sempre gran part de les nostres esperances i, en la mateixa memòria, hi viuran sempre persones excepcionals com la meva tieta que farà que el carrer Socós retroni eternament dins nostre.
Adéu i gràcies, tieta.
Per tu, seguirem.  

                     Jordi Ginesta